Amor, amistat
Ni el vent fred que li colpeja la cara, ni la neu que li entra als ulls semblen tenir importància. Els seus pensaments l'absorbeixen completament i l’aïllen de tot el que gira al seu voltant. De fet, no sabria dir com ha arribat fins allí tan ràpidament, com si els peus haguessin pres el control mentre el seu cap vagava per altres indrets.
En girar la cantonada, un violent impacte amb algú que venia en direcció contrària fa que els dos cossos gairebé rodolin per terra. Primer uns crits de dolor, després una tirallonga d'improperis brolla de dues boques i les mirades es creuen, dures com el gel que cobreix els carrers. De sobte, un silenci acompanyat d’un rictus de sorpresa es dibuixa en ambdues cares en reconèixer-se mútuament.
Es diuen els noms interrogativament, com si necessitessin confirmar que no és una il·lusió òptica, i les cares d’enuig es transformen en somriures radiants pel retrobament inesperat. Una abraçada fraternal s'imposa, càlida i sincera.
El temps va deixar de tenir valor i el moment que ara viuen és l'única cosa que importa d’aquest món.
La decisió d'anar a prendre un cafè per esquivar el fred, surt de manera natural. Just en aquella mateixa cantonada hi ha una cafeteria, col·locada expressament pel destí. Una taula estreta i acollidora i unes cadires de fusta gastada, apropen aquelles dues ànimes per compartir els millors moments de les seves vides. La llum groguenca del local, les converses en veu baixa dels altres clients, la calefacció que dona caliu i els ulls que no es deixen de mirar, tot plegat contrasta amb el fred que regna a l'altra banda del vidre, on la gent camina amb presses.
Apareixen els riures, la conversa flueix sense esforç. Infinitat de comentaris i totes les anècdotes del món brollen com una deu inesgotable, acompanyades de mirades còmplices que diuen més que les mateixes paraules.
Amor, amistat...
De vegades són la mateixa paraula, dues cares d’una mateixa veritat.