Després de Sant Jordi

— Bona nit, nois! — Els soldats de la guàrdia, en sentir el rei, el van saludar militarment presentant les armes i l'escut.

— Feu, feu! — digué el rei — No us amoïneu. Vaig a fer un tomb, que la nit està molt agradable.

Aquella nit, el rei passejava pel camí de ronda de la muralla, xiulant baixet una bonica melodia que el seu músic de cambra li havia compost per al sopar. Des de dalt de la torre de guàrdia, va mirar cap al pati d'armes, on els cuiners i la resta de personal del castell feien la neteja dels estris del sopar. Fora del castell, la nit campava per sobre de les seves terres. Els seus súbdits dormien tranquil·lament dins les seves cases, al petit poble que hi havia a tocar del castell. Tot era pau i felicitat.

Ja feia uns quants anys que en aquell regne es vivia sense por, des que van aconseguir matar la fera que els feia patir: un drac terrible que es menjava els seus vassalls.

Encara recordava, com si fos ahir, la nit en què el gran cavaller romà Sant Jordi va lluitar amb el drac ferotge i li va donar mort. Al pati del castell encara es podia veure el roser que va créixer del toll de sang que va vessar aquell animal maligne. Les seves roses eren les més vermelles de tota la contrada.

El rei va continuar caminant fins a les seves estances, a la torre de l'homenatge del castell.

El silenci l'envoltava i, sota la llum de les torxes, va fer el mateix que feia des que es van quedar sols la reina i ell: primer va anar a la cambra de la seva filla i, des de la porta, li va llençar un petó i li va desitjar bona nit. Després va anar a la del seu fill i va fer el mateix.

Com cada nit, ningú va veure el seu gest, ni va sentir les seves paraules. Ningú va agafar els seus petons. La princesa ja no hi era a la seva cambra, ni el petit príncep tampoc. Tots dos ja havien crescut i havien marxat a viure la seva vida fora del castell, lluny de casa.

El príncep estudiava en un lloc llunyà, amb mestres que el formaven com a home i com a futur rei, i la princesa havia marxat amb el seu cavaller a viure lluny també del seu castell, buscant noves formes de vida i formant-se per a ser una gran reina.

Era llei de vida i així havia de ser, però l'aire no feia la mateixa olor, ni el menjar tenia el mateix gust, ni les hores eren igual d'alegres sense els seus fills.

En el silenci de la seva cambra, es va asseure al costat de la reina, que ja dormia. Li va fer un petó lleuger al front i li va xiuxiuejar: “Gràcies a tu he conegut l'amor i de la nostra sang han brostat les dues roses més boniques del món i junts hem escrit les primeres pàgines de la seva història.”

Feliç Diada de Sant Jordi.