El quiosc de la música

Un sol tebi de tardor il·luminava la tarda monòtona. Pel caminet del parc passejaven en Marc i el seu avi. En Marc empenyia la cadira de rodes intentant trepitjar les grans fulles que ja havien perdut els plataners alineats al llarg del camí.

En arribar a la plaça central del parc, es van asseure en un dels bancs que hi havia davant del quiosc de la música. Alguns diumenges al matí, una banda hi oferia un concert i tot s'omplia de famílies que donaven vida a aquell espai ara buit. La plaça estava tranquil·la: uns coloms es balancejaven a la barana del quiosc mentre en Marc i el seu avi parlaven.

Un noi en bicicleta va arribar fins al quiosc espantant els coloms. Va deixar la bicicleta a terra, va saludar amb un gest del cap en Marc i el seu avi i va pujar les escaletes fins a la plataforma central. De la motxilla va treure un petit estoig i, de dins, una flauta travessera. La va preparar i va començar a interpretar una melodia que en Marc i el seu avi van reconèixer.

Dues noies, amb fundes de violí a l'esquena, van arribar des d'un dels caminets que desembocaven a la placeta. Es van enfilar escales amunt, van saludar el noi que ja tocava i, decidides, van treure els instruments i es van afegir a la melodia. La música va guanyar calidesa i profunditat amb la veu vellutada de la viola i el so brillant del violí.

En Marc i el seu avi, pendents d'aquell concert, van veure astorats com una munió de músics amb instruments a la mà arribava pel camí del darrere del quiosc. Van aparèixer instruments de corda, de fusta, de metall i un nombrós grup de percussió. L'últim a pujar va ser el director, amb la batuta a la mà.

El trio inicial es va convertir en un torrent de so i emocions, de melodies i ritmes dedicats en exclusiva al públic assistent: en Marc i el seu avi, que ja feia una estona que s'havien agafat de la mà per transferir-se confiança i assegurar-se que allò no era un somni.

Un quartet de cantants solistes, seguit d'un cor de cinquanta cantaires, es va incorporar per l'esquerra fins a situar-se just sota les escales del quiosc.

En un moment donat, aprofitant una escalada de notes i de volum, el director es va girar i va donar l'entrada als cantaires. Les seves veus van sonar com un esclat de joia. En Marc i el seu avi escoltaven bocabadats com aquells músics dibuixaven melodies emmarcades per una música triomfal.

En Marc es va apropar a l'orella de l'avi i li va dir:

-Avi, jo conec aquesta melodia. És de Beethoven.

I l'avi, també a cau d'orella, li va respondre:

-Sí, fill. És l'Oda a l'Alegria. Estem sentint la part final de la novena simfonia.

Els cors d'en Marc i del seu avi bategaven amb força al ritme de la música. Els músics s'afanyaven a fer vibrar els instruments i el director exigia un últim esforç per concloure amb brillantor aquella interpretació magnífica. El crescendo de l'orquestra i el prestissimo final van aconseguir que, en acabar, en Marc s'aixequés del banc d'un salt i comencés a aplaudir enèrgicament cridant:

-Visca, visca!

A l'avi, emocionat pel que acabava de sentir i veient la reacció del seu net, li van saltar les llàgrimes de felicitat. Mai havia viscut un moment tan màgic en tota la seva vida, i haver-lo viscut amb en Marc va fer que se sentís en pau amb el món. A partir d'aquell dia, res no seria igual. Era conscient que havien viscut un moment irrepetible que els uniria per sempre amb un llaç invisible. Quan ell ja no hi fos, i en Marc tingués els anys que ell tenia ara, segur que encara recordaria aquella tarda especial.

El Marc, pujat ara dalt del banc, continuava picant de mans, impressionat pel que havia passat. El director es va girar cap a ells i va saludar inclinant-se cerimoniosament. Després va fer que el cor i l'orquestra també saludessin els seus improvisats espectadors.

L'avi d'en Marc aplaudia molt fort, donava les gràcies i llançava petons als músics que havien fet possible aquell moment d'èxtasi. Les llàgrimes que relliscaven per les seves galtes arrugades mostraven els seus sentiments més profunds. En Marc saludava, saltava, cridava, tornava a saludar. Li faltaven moviments per donar sortida a tota l'emoció que li havia entrat dins del cos.

A poc a poc, tots els músics van anar marxant. Alguns es van apropar a saludar en Marc i el seu avi; altres s'abraçaven entre ells, felicitant-se per la interpretació. El de la bicicleta va marxar per on havia vingut. Finalment, el silenci i els coloms van tornar a la barana del quiosc de la música.

En Marc i el seu avi es van quedar callats una estona, mirant el parc ara buit. La llum del sol començava a minvar i un cop de vent va remoure unes fulles groguenques escampades per terra. L'avi es va girar cap a en Marc i, trencant el silenci, li va dir:

-T'estimo.

En Marc el va abraçar i va començar a plorar dolçament. No feien falta més paraules.

Van marxar tranquil·lament. En Marc empenyia la cadira de rodes del seu avi deixant enrere el parc, i tots dos es van anar endinsant en l'atrafegat trànsit de persones i vehicles de la ciutat. La vida continuava amb la seva monotonia habitual.