És la nit de Nadal

Darrere la finestra del menjador es va apagant el dia i, al carrer, el fred fa que la gent camini més de pressa, amb els punys enfonsats dins les butxaques dels abrics gruixuts. Les bufandes amaguen la conversa animada d'uns enamorats. Un avi apressa el gos per tornar ràpidament a casa.

Dins, l'Anna deixa damunt la tauleta la llana i les agulles de fer mitja, es frega els genolls adolorits i s'aixeca amb dificultat de la butaca vella. El vellut gris fosc està una mica desgastat, però continua sent la millor butaca que ha tingut mai.

No li cal encendre el llum. Coneix de sobres cada moble, cada rajola i cada racó de la seva petita casa, on tot està net i endreçat, com no podia ser d'una altra manera. A poc a poc, ranquejant una mica i recol·locant-se la faldilla, se'n va cap a la cuina.

Està contenta perquè avui és la nit de Nadal i, com cada any des que es va casar, el seu fill vindrà a sopar amb ella. És una tradició que no es va trencar ni després de la mort del seu estimat Enric, que en pau descansi. L'Enric no era el pare del seu fill, però el va cuidar i se'l va estimar com si ho fos.

Per sopar té previst preparar una truita i una mica d'amanida. Res especial. No cal fer grans plats: el seu fill s'acontenta amb això i sempre li diu que, com les truites que fa ella, no n'hi ha cap. Tot és una mica de teatre, ja ho sap, però també és veritat que ella ja no està per a grans floritures. Al cap i a la fi, el que volen és estar junts aquella nit.

En obrir la porta de la cuina, es queda sorpresa per la llum tan forta que il·lumina el passadís. Titubeja i fa un pas enrere. Mira dins el menjador i veu la finestra, la butaca, el llit articulat, la tauleta de nit, l'armari, la senyora Maria, que és la seva companya d'habitació a la residència des de fa... no n'està segura, però ja fa temps, i la televisió.

No troba res d'estrany. Es torna a girar cap al passadís i la llum blanca la desconcerta de nou. No sap què fer. Allò no és el que esperava trobar i no s'atreveix a fer un pas endavant. Comença a sentir por.

-Anna, reina, què fas aquí a la porta? -li pregunta l'auxiliar d'infermeria, que fa una estona que l'observa des del taulell de control-. Cap a on vols anar?

-Vaig a la cuina -contesta l'Anna, vacil·lant-. He de fer el sopar per al meu fill. Vindrà a les vuit, com cada nit de Nadal.

-Anna, reina, avui no vindrà el teu fill. Avui no és Nadal. Encara falta més d'un mes. Vine -li diu, agafant-li la mà tremolosa-, t'acompanyo a la sala gran. Segur que allà trobaràs la teva amiga Júlia.

-Però què li diré al meu fill quan vingui, si no tinc fet el sopar?

-Mira, farem una cosa -li diu la noia amb infinita paciència-. Tu et quedes amb la Júlia i jo m'encarrego de tot. Et sembla bé?

L'Anna, no gaire convençuda, fa que sí amb el cap i es deixa dur per aquella noia tan agradable que no coneix. La jove, encara que és una bona professional, no pot deixar de pensar com n'és de fràgil el cervell de les persones i com són de dures les malalties que l'afecten.

Per a l'Anna fa molts anys que el temps no existeix, però encara és capaç de reviure l'emoció d'un sopar amb el seu fill. D'alguna manera, ella i els seus records sempre retornen a casa per Nadal.

Serà feliç?