No ens feia falta res més

No ens cal res. Tenim la nevera plena, tots els productes necessaris de neteja i de tocador, medicines, armaris plens de roba d'estiu i d'hivern i una biblioteca amb llibres suficients per llegir i estudiar. També tenim, al pis de dalt, una habitació plena de jocs de taula: cartes, parxís, escacs... Sovint ens ve a veure la família i els amics, i aprofitem per parlar i repassar els àlbums de fotografies. Així, junts, recordem els moments més bonics de la nostra vida: el naixement dels fills i dels nets, la nostra boda, les sortides amb els amics. La nostra existència, en definitiva, és plàcida i feliç.

Si mirem per les finestres, podem gaudir d'unes vistes magnífiques de les muntanyes que ens envolten. Quan mirem cap amunt veiem el cel, els ocells, la lluna, el sol i les estrelles. Quan mirem cap avall, veiem un grapat de núvols sota casa. Perquè la nostra petita casa ocupa tota la part plana del cim d'una muntanya molt alta i molt estreta.

De fet, és tan estreta que no s'hi pot fer ni una carretera, ni tampoc un camí de rucs. Per pujar i baixar, vam esculpir unes escales a la roca. Quan els nostres fills eren petits, baixàvem tots fent filera i ells feien curses per veure qui era el primer a arribar al prat. Sempre arribava primer el que sortia primer de casa. No ens podíem avançar en aquells graons tan estrets. Érem feliços així.

Aquell matí era un matí més, igual de tranquil que tots els altres, fins que vam sentir un soroll molt fort damunt dels nostres caps. Vam mirar per la finestra i vam veure un helicòpter que sobrevolava casa nostra. Una porta de l'aparell es va obrir i van deixar caure una escala de corda que es va desplegar fins a tocar a terra davant de la porta.

Van baixar tres persones: una noia jove molt ben vestida, un noi amb una càmera de televisió i, per últim, un senyor amb un vestit elegant que duia un gran maletí de pell.

Quan tots tres van ser a terra, l'helicòpter va marxar. La noia, arreglant-se els cabells, es va apropar a la porta i va trucar el timbre. Com que no ens ho esperàvem, el meu home i jo vam fer un salt. Vam baixar a obrir i la noia de l'helicòpter, amb un gran somriure, ens va oferir la mà.

-Bon dia, senyora. Soc la Maite Lefona, presentadora del programa "Guanyi el seu somni", del Canal 23, i estem en directe. En aquest moment, més d'un milió de persones ens estan veient.

El meu home i jo ens vam quedar petrificats. Darrere d'aquella noia tan bufona, el noi ens apuntava amb la càmera i l'home del maletí parlava per telèfon mentre buscava papers.

-Disculpi, però no la coneixem, ni a vostè ni al seu programa. Veurà, nosaltres no en tenim, de televisió, aquí dalt. Però si volen passar, els podem oferir una llimonada natural que fem a casa.

-No, gràcies, no tenim temps. Recordi que estem en directe -va dir la noia, mirant a la càmera-. Em diuen els seus noms?

-Em dic Núria i el meu home és en Julià. Però passin, no es poden quedar aquí fora amb aquest bat de sol.

-No podem, senyora Núria. Als programes de televisió tot va molt de pressa. Volem que ens contestin unes preguntes de la nostra secció "Preguntes ràpides" i, si la seva resposta...

-Pari, pari, maca -la noia es va quedar a mitja frase-. No volem contestar cap pregunta per a cap concurs, i menys si vol que ho fem ràpidament. Nosaltres no en tenim, de pressa. Si volen entrar, els oferim un refresc, una mica de conversa i unes cadires molt còmodes. Vostès ens expliquen coses de la seva vida i nosaltres els expliquem coses de la nostra. Podem mantenir una xerrada molt animada i fins i tot arribar a ser bons amics. A més, tenim moltes fotografies per ensenyar i moltes anècdotes per explicar. Així doncs, volen entrar?

La Maite i el noi de la càmera estaven ben estranyats. Semblava que, per primera vegada, algú no volia contestar les seves preguntes. El fet que una parella de vells no conegués el seu concurs i, a sobre, no tingués televisió, els fascinava. Abans que poguessin reaccionar, l'home del maletí va dir amb veu d'enfadat:

-I ara! Com que no volen contestar? Hem vingut fins aquí dalt expressament. Estem en directe i això ens està costant molts diners. Ens hauran de pagar les despeses, si no contesten!

Quan va callar, vaig sentir darrere meu com el meu home començava a riure per sota el nas. Primer una miqueta, després cada vegada més fort. Em va encomanar el riure, com feia sempre, i també vaig començar a riure. Un minut després, tots dos ens cargolàvem per terra. Mai havíem sentit dir una bestiesa tan grossa a la porta de casa nostra.

Bé, per acabar us diré que la noia i els dos homes van marxar avergonyits muntanya avall, però les nostres imatges al programa van fer la volta al món. Des de llavors, tenim una filera de gent que puja a veure'ns perquè volen que els expliquem què han de fer per ser tan feliços com nosaltres.

Hem hagut de posar un semàfor al pla perquè puguin baixar els que pugen. Cada dia tenim més de cent visites i hem perdut una mica de la nostra tranquil·litat. A canvi, hem guanyat una pila d'amics d'arreu del món.