Perdona'm

L'aroma del cafè omplia tota la cuina. Després de molts dies de pensar com afrontar aquella conversa, no va trobar cap manera neta de fer-ho: s'hi havia de mullar. Al seu cap van anar prenent forma les paraules i les frases que faria servir.

Primer faria una introducció banal. Es podia parlar de mil coses que no impliquessin res més que un intercanvi ordinari: "Com has dormit?", "Sembla que fa calor, oi?", "Avui aniràs en autobús?". Així trencaria el gel i tot seria més senzill. Es va acabar d'un glop el líquid negre i amarg que quedava a la tassa.

Després, com si fos fàcil, arribaria el moment de deixar anar la primera frase amb contingut. No calia dir-ho tot de cop, però s'havia de veure clar per on aniria la conversa. O potser no. Potser seria millor entrar-hi d'esquitllada. Sí, millor així.

Es va aixecar del tamboret quan va sentir que ell avançava pel passadís. El va rebre palplantat al mig de la cuina. Amb una veu que volia semblar jovial, li va dir bon dia i va intentar fer-li un petó, però ell el va defugir. La situació es va tornar tensa immediatament, com cada dia des de feia ja massa temps.

A la seva boca es van ajuntar tots els projectes de conversa que s'havia imaginat, però només va poder articular, amb veu rogallosa, un fred: "Hem de parlar." Potser el volum va ser una mica més alt del necessari. Potser el to va ser massa sec.

Ell ni tan sols es va girar. Va continuar dins la nevera, buscant el que fos que buscava. Va trigar més del que era normal, com si esperés més paraules.

La tensió va anar en augment i res no feia pensar que aquella conversa pogués acabar bé per a cap dels dos.

Ja feia tres setmanes que ell havia marxat de casa. Ni una trucada, ni un missatge al telèfon. Havia desaparegut del tot.

Assegut al tamboret, davant d'una trista tassa de cafè, rememorava cada matí com havia anat aquella discussió.

Ell no va parlar ni una sola vegada. Només el va mirar amb fredor un instant. Va ser l'última vegada que es van mirar als ulls. I quan semblava que havia de dir alguna cosa, va fer mitja volta i va marxar de la cuina. Va marxar de casa seva. Va marxar de la seva vida. No es va sentir ni una paraula més.

Ara, en la soledat opressiva d'aquella cuina, es feia retrets constants. Potser no era el moment de parlar. Potser els problemes no eren tan importants. Potser tot s'hauria pogut evitar demanant-li perdó. Potser...

Donaria qualsevol cosa per tornar a compartir la vida amb ell.