← Tornar a Textos26

Records

Relat · Català · Text original de Joan Martínez
Una finestra d'autobus, records de taller i una emocio que apareix de tornada a casa.

M’agrada veure passar els arbres a tota velocitat.
Amb els ulls puc veure tot el que hi ha al darrere de la finestreta,
i amb el cap li vaig donant voltes a les coses que he fet avui.
Així aprofito el viatge per pensar que explicaré
quan arribi a casa meva.

No cal que expliqui que he tingut molta feina.
Ja saben a casa que tots els dilluns
em toca fer el doble de treball que la resta de dies
perquè l’encarregat no està per romanços.
Aquest home no deu tenir a qui manar els caps de setmana
i aprofita els dilluns per manar més que mai.

Al costat de la meva taula de treball
ja tenia preparada una pila de capses de cartó
No ho he vist, però segur que me les ha portat el Guillem, com sempre.
El calaix de la meva taula ja estava obert,
d’això s’encarrega l’Enric cada dia.

Hem fet els exercicis d’estiraments com cada matí
i les respiracions.
Sempre ens dóna per riure quan ho fem
i l’encarregat ens diu que ens ho prenguem seriosament,
però no podem parar de riure.
A mi em fa riure la Cori perquè sembla un gat petit caçant mosques.
Ella es pensa que ho fa molt bé i tanca els ulls per fer-lo millor,
això és encara més divertit, ja que no sap quan ha de canviar d’exercici.
Quan hem acabat hem anat cada un a la nostra taula.
Jo tenia encara les mans fredes,
però he començat a ordenar les gomes d'esborrar, com cada dia.
El meu calaix té cinc departaments diferents,
segons del color que sigui la goma d’esborrar la fico en un o en un altre.
Això m’agrada molt fer-lo perquè quan tot està ben col·locat
tot és més fàcil i no m’equivoco en fer la feina.
M’agrada tenir les coses molt ordenades.

Aquest matí després d’esmorzar no he parlat amb ningú
i de seguida he continuat treballant,
volia fer bé la meva feina, jo.

El Ramon ha vingut molt tard avui,
però no ha estat culpa seva aquesta vegada.
No ha volgut explicar-me res.
Encara que seu al davant meu i ens veiem tot el dia,
ell mai m’explica les seves coses.

Jo sé per què ha arribat tard avui,
m’ho ha dit l’encarregat abans que vingués el Ramon.
La seva mare va morir el dissabte
i avui estava molt trist
i no volia venir al taller.

Per la finestreta de l'autobús veig passar cotxes, cases,
persones desconegudes...
És divertit estar assegut còmodament
i veure que tot va molt de pressa a l’altre costat del vidre.
A vegades les persones corren molt,
però no sé per què ho fan.

Jo sempre estic tranquil.
Avui, per exemple, no tenia prou gomes d’esborrar de color vermell,
doncs m’he aixecat tranquil·lament,
i he anat a buscar a l’Enric perquè em donés més.
Estava segut a la cadira de la seva oficina
i parlava per telèfon amb algú més gran que ell.
Això es nota perquè va dient tota l’estona: “Sí senyor, sí senyor”
Quan parla amb algú més jove no li diu mai senyor.

Ell sempre dóna ordres a tothom i diu que és la seva feina,
que els encarregats els contracten per a donar ordres
i per fer que les coses es facin molt ràpidament.
Sempre va corrent, sempre té pressa:
ara truca per telèfon a algú, ara està revisant papers,
ara s’aixeca per ajudar a algun dels meus companys...
No para mai quiet.
De vegades diu que quan li comencem a demanar coses es posa nerviós,
i que sempre li estem demanant.

He entrat al seu despatx i li he dit que ja no tenia més gomes vermelles
i que no podia continuar treballant així.
Ell sap que jo treballo molt bé i que sempre faig el que em demana,
però al calaix de les gomes d’esborrar ja no quedaven de vermelles.
M’ha mirat pel damunt de les seves ulleres petitones
i amb la mà m’ha fet un gest perquè m’esperés un moment.

Jo avui tenia molta feina i no em podia esperar gaire temps.
Tenia totes les capses ben col·locades a la dreta de la meva cadira
i em faltaven gomes d’esborrar vermelles per començar a emplenar-les.
A les capses hi caben quaranta gomes en dues alçades.
Primer empleno el fons de la capsa amb una filera de cinc gomes de color verd,
cinc més de color vermell, cinc de blanques i cinc de color blau.
A sobre poso un paper que fa la mateixa mida que el fons de la capsa
i a sobre repeteixo les mateixes fileres de gomes.
Si està tot bé tanco la capsa jo mateix,
ja fa molt temps que no cal que vingui l’Enric a comprovar si ho he fet bé.
Però tot això no cal que ho expliqui quan arribi a casa.
Ja saben quina feina faig.
Això ho puc explicar a algú altre que no ho sàpiga.
Ja pensaré a qui.

Una mica empipat li he tornat a dir a l'Enric que al calaix no tenia gomes,
i que avui era dilluns i jo tenia molta feina.
M’ha tornat a mirar i s’ha tret les ulleres,
però el “senyor” no ha parat de parlar per telèfon i de suar
i m'ha dit - “Espera’t un moment, estic a punt de posar-me nerviós.”
Jo no li he fet cas perquè sempre diu que està a punt,
però mai arriba a posar-se nerviós.

Com vol que jo faci bé la meva feina si no tinc tot el que em cal?

He anat a veure si al calaix del Ramon quedaven gomes vermelles,
però encara estava tot guardat i el calaix tancat.

L’Enric ha vingut quan jo estava intentant obrir el cadenat
del calaix del Ramon amb les meves claus.
Anava eixugant-se la suor i m’ha dit:
“Deixa de fer això que el trencaràs.
Estic a punt de posar-me nerviós.”
De fet, mai es posa nerviós del tot ni s’enfada.

L'autobús ja està arribant al meu barri,
per la finestreta ja he vist la punxa de l’església de mossèn Pere.
L’església no és seva,
però és la seva feina i hi viu al costat.

Quan l’Enric ha obert el calaix del Ramon
per donar-me les gomes que em faltaven,
m’ha explicat que possiblement el Ramon no vindria avui.
M’ha donat moltes gomes d’esborrar de diferents colors
de dins del calaix.
Quasi no les podia tenir a les mans
i ell m’ha ajudat a portar-les al meu costat de la taula.
Hem tingut molta cura de què no es barregessin amb les que estaven ordenades.
He començat a posar-les cada una al seu munt
i l’Enric m’ha explicat que la mare del Ramon,
que ja era molt gran i estava malalta,
havia mort el dissabte al matí.

Jo no he vist mai un mort
ni he vist a la meva mare morta,
però deu ser molt difícil venir a treballar el dilluns
si ja no està la teva mare.

Les capses de cartó
les porten d’un altre taller
que també està a la meva empresa.

Aquí treballem moltes persones,
encara que no vivim tots en el mateix barri.
El petit autobús que ens porta a la feina
passa per les cases d’alguns dels que treballem aquí.
Quan m’agafa a mi ja són a dintre en Pasqual,
que és el conductor, i les meves companyes la Mariona i la Cori.
L’autobús continua el seu recorregut quan jo em sento
i anem a buscar al Ramon,
però avui no hem parat davant del banc del Ramon.
La Mariona i jo li hem dit al Pasqual que s'havia equivocat,
però el Pasqual ens ha dit que avui no feia falta parar
i que aniríem directament a buscar als cinc companys
que ens esperaven a les seves cases.
Ara tocava anar a buscar al meu amic Felip.
El Felip és com jo: alt i gros.
Semblem els més forts de la nostra empresa,
però ell és calb.

De tornada sí que venia amb nosaltres en Ramon,
però no ha parlat amb ningú.
Amb l’autobús hem arribat al banc d’en Ramon.
L’estava esperant una dona que jo no conec,
però ell sí que la deu conèixer
perquè s’han fet dos petons i ell s’ha posat a plorar.

Les persones grans no plorem gaire
i a mi m’han vingut ganes de plorar en veure com plorava el meu amic.
Jo sé perquè està trist.
El Felip seu al meu costat a l’autobús
i quan he començat a plorar m’ha agafat molt fort per les espatlles.

A l’empresa tenim quatre tallers:
un de capses de cartó,
un altre d'empaquetar coses,
que és en el que jo treballo,
i encara dos més que no me’n recordo que fan.
El Felip treballa fent capses de cartó
i, de vegades,
quan sap que les capses són per al meu taller,
em fa dibuixos en un retall de cartó que em fan riure.
Si algun dia s’equivoca
farà que algú rigui en un altre lloc en veure el dibuix.

Li toca baixar a ell i em diu que no estigui trist,
que demà ens tornarem a veure.
De vegades penso que Felip és un pobre noi.
No ha entès que ploro per...
Per què ploro?
La mare d’en Ramon no és la meva mare.

De vegades a mi també em diuen que soc un pobre noi,
bé, no m’ho diuen a mi,
però jo sento que ho diuen quan surto del forn
o d’altres botigues.
Jo no soc pobre, ni tampoc soc un noi,
que ja tinc trenta-cinc anys.
Jo vaig sol a les botigues a comprar per casa.
La meva mare és gran i no es pot fer càrrec de tot ella sola.
Cada dia em diu que vagi al forn
a comprar una barra petita sense sal i una normal.
La senyora Maria sempre em dóna conversa
i em pregunta si ja tinc núvia.
Diu que soc un noi molt eixerit
i que segur que a la meva feina les tinc a totes enamorades.
Jo començo a suar, com l’Enric,
i no li contesto mai.
Quan surto del forn sento com la senyora Maria li diu als altres clients: pobre noi...
No sé per què ho deu dir.

L'autobús ha arribat finalment a casa meva
i la meva mare m’està esperant com sempre al portal.
Abans de baixar li dic adeu a les meves companyes i al Pasqual.

La mare em pregunta si he plorat.
Li dic que una mica, però no li dic per què.
Li pregunto: Com és que les mares es moren?

I he tornat a plorar en notar com ella ho feia
mentre, abraçant-me, m'estrenyia molt fort.

Text original de Joan Martínez Tornar als textos

© 2026 Juan Martínez Díaz (JRLP). Relats originals de l'autor, revisats i corregits amb suport d'IA.
Ús i drets. Aquesta obra es mostra aquí només per a lectura personal. Qualsevol enregistrament, publicació, ús comercial, adaptació, transformació, interpretació pública o incorporació en altres projectes requereix autorització prèvia de l'autor.
Tots els drets reservats. Per a permisos: fustaventura@gmail.com.