Sota la vella ràdio

Ja hi som, l'endemà del dia de Reis. Tota la màgia del Nadal s'acaba i m'envolten les restes de la festa.

Em sento a la meva butaca preferida de la sala d'estar, acompanyada de la mitja llum de la làmpada. Ja no hi són les meves filles, ni les seves parelles, ni els meus nets, ni el gos. El silenci m'envolta i la penombra m'agombola. Res no es mou. Puc sentir el batec del meu cor dins el silenci de casa meva.

Tots aquests dies he tingut companyia a totes hores: han vingut a dinar, a berenar, "mare, et deixem les nenes que anem a mirar els Reis", "demà què dinarem, mare?", "pensa que el Marc no pot menjar marisc", "sogra, portarem el cava nosaltres", "àvia, em faràs canelons?". I jo m'he sentit mare satisfeta, àvia, sogra, cuinera, centre de la festa. I, com al cinema, quan s'apaguen els llums, desapareix la màgia i torna la rutina.

Com cada any, sota la vella ràdio de vàlvules, tinc guardada la meva carta als Reis. No puc evitar somriure en la solitud de la penombra. Tota la vida, des que tinc records, no he deixat de fer la meva carta als Reis mags. No ho sap ningú. És una dèria infantil que em fa sentir bé.

Cada any, al voltant de Nadal, agafo un paper i escric als Reis mags d'Orient una carta, com quan tenia deu anys. Un cop passen les festes, la recupero i comprovo si els Reis m'han portat el que els he demanat. Normalment m'ho concedeixen tot, o així ho penso jo, però des de fa uns anys em comencen a fallar.

Primer compro un paper bonic i, amb la meva millor lletra, procurant no fer cap falta d'ortografia, començo la carta: "Estimats Reis mags, em dic Alba i aquest any he sigut molt bona persona. He estimat els meus, he compartit amb els que no tenen, he ajudat els que pateixen, he acompanyat els que necessitaven algú al costat i he demanat les coses amb educació i respecte. Espero que el vostre llarg viatge comenci bé i que, quan arribeu a casa meva, no estigueu gaire cansats."

Amb el temps, el que els demano ja no és cap llistat de coses materials. Per la meva edat he après quines són les coses que realment donen sentit a la vida. Ja no vull una cafetera, ni un rellotge, ni un mocador. A la carta d'aquest any els vaig demanar tranquil·litat, seguretat, feina per a les meves filles i les seves parelles, salut per a tothom, especialment per als meus nets, una mica de diners que els permetin viure sense angoixes i, per sobre de tot, amor per compartir-lo amb tots ells. Si fa no fa, això es va complint any rere any.

Ara ja fa uns anys que acabo la carta amb el mateix desig: "Com ja sabeu, el meu estimat Pere va morir i em va deixar sola. Us volia demanar que li feu arribar el meu amor, que cada dia és més gran, i que li demaneu que no s'oblidi de mi. Espero que aviat em toqui marxar amb ell i m'agradaria que em sortís a rebre a les portes del nostre cel. Estic desitjant tornar-lo a abraçar i sentir-lo al meu costat. La meva família ja no em necessita i jo estic preparada per anar a trobar-lo; per tant, si us va bé, aquest any porteu-me un bitllet d'anada al seu costat."

Si algú llegís la carta, em diria que estic boja, per haver-la escrit i per demanar això, però són els meus sentiments reals.

Un cop més, l'endemà de Reis, agafo la carta de sota la vella ràdio per llençar-la i... quan la miro, veig que algú hi ha escrit alguna cosa. M'altera pensar qui l'haurà pogut veure i busco amb nervis les ulleres de llegir. Quan puc enfocar bé la vista, llegeixo unes paraules escrites amb llapis blau: "Àvia, espero que no et portin el bitllet aquest any. Vull tornar el Nadal que ve per jugar un altre cop amb tu al parxís després de dinar."

La firma era del meu net Marc, i les llàgrimes que sortien dels meus ulls brollaven del meu cor.