Un pobre vell
M'ha agafat fred avui. Ja fa olor d’hivern.
Per aquests dies, en un altre temps, sempre em feia el valent per fer riure als meus fills i a la meva estimada companya: quan ells començaven a buscar roba d'abrigar, jo em feia el mil homes i em passejava per casa sense samarreta, com si encara fos estiu. Em deien que no ho entenien, que estava boig, que em refredaria... Es preocupaven per mi, suposo. A mi em feia sentir bé mostrar-me davant d'ells com un superhome, tot i que de vegades no podia evitar sentir fred, però pagava la pena.
Aquell joc infantiloide de fer-los veure que a mi no m'afectava la temperatura, em resulta ara entranyable. Al cap i a la fi, no feia mal a ningú i de vegades sentia que ho comentaven amb algú – El meu pare no té mai fred – i ho deien com vanagloriant-se de mi.
De mi... Com són les coses, si em veiessin ara...
Ara veurien l'ésser humà pusil·lànime que sempre he sigut. Veurien un pobre vell descregut de tot, sense il·lusions, decrèpit, sabedor de què ja ningú l'admirarà infantilment.
Quina gran filla de puta que és la vida, com ens obliga a acceptar el temps sense subterfugis, cara a cara. Ens fa acceptar què som i qui som. Fora falsedats i artificis, fora màscares i disfresses: despullat!
M'ha agafat fred avui.
He rebuscat entre la muntanya de roba mal endreçada alguna cosa per tapar-me, però el fred que he sentit s'ha quedat dins meu. De fet, ara entén que està dins meu.
Avui els carrers s'han emplenat d'adults que acompanyaven a l'escola un munt de canalla cridanera i multicolor i jo estava mirant passar la vida des de la meva finestra grisa. Enyoro aquells temps que el temps m'ha robat. Enyoro aquells moments familiars de bogeria, de complicitat, d'alegria... Felicitat, seria la paraula per descriure'ls.
Encara ara tinc fred. Tant de bo tingués algú al costat per agafar-li la mà i volar junts per sobre de la ciutat. Algú per cantar junts, per jugar i riure junts. Per viure junts.
L'hivern viu en mi.
Aquesta maleïda soledat m'ofega.